En Jaume Deu i la Verónica Díaz m’envien unes fotografies d’una posta de sol de la capital. Les postes de sol sempre donen uns colors molt bonics però… què sabem de les postes de sol?
La posta de sol es produeix tècnicament quan la distància geomètrica del zenit del cel al centre de la nostra estrella és de 90,8333 graus exactes. És a dir, el centre del Sol està geomètricament a uns 50 minuts d’arc per sota del plànol de l’horitzó.
Per a un observador situat a nivell del mar, amb un nivell a les seves mans (i amb l’horitzó lliure d’obstacles i sota condicions atmosfèriques mitjanes), la porció superior del Sol li semblarà que és tangent amb l’horitzó. La depressió geomètrica de 50 minuts d’arc del centre del Sol que s’usa per a aquests càlculs s’obté afegint el rati mig aparent del Sol (igual a 16 minuts d’arc) a la quantitat mitja de refracció atmosfèrica en l’horitzó (igual a uns 34 minuts d’arc).
Personalment, per més que em llegeixo i rellegeixo aquest paràgraf, no em queda gens clar el que explica. Potser si algun físic entès entra al blog i llegeix aquest post ens ho podrà explicar una mica millor, amb paraules més planeres.
Però el que realment importa són les fotografies del Jaume (les tres primeres) i de la Verónica (les altres dues).
“T’adjunto tres fotografies que faig fer ahir al capvespre a la platja de la Barceloneta, vaig estar assentat a les roques, fins que el Sol, es va posar.” Diu el Jaume.
I la Verónica ens comenta que les dues fotos són d’un company seu de feina que va cada dia a Rubí des de Barcelona per la carretera de l’Arrabassada. Diu que ja té mèrit no haver-se matat per aquella carretera amb tants revolts. Esperem que no hagi fet les fotografies des del cotxe estant.
Loading ...
maig 9th, 2009 a les 16:11
A veure si em sé explicar….
Resulta que nosaltres, en realitat, no deixem de veure el Sol just en el moment en què s’amaga per l’horitzó, sinó que el deixem de veure una mica mes tard. A veure si amb l’ajut d’un petit exemple…
Suposem que estem amb la mirada situada just a la superfície d’una taula (que seria com la línia de l’horitzó que realment veiem), i pel final de la taula, tenim una piloteta que va baixant fins que se’ns amaga cap sota de la taula (seguint amb l’equivalència, el Sol s’amaga per sota de l’horitzó). En aquest cas és obvi que deixem de veure la pilota en el moment que aquesta es troba per sota de la recta que es projectaria de la superfície de la taula. Doncs en el cas del Sol, no és ben bé així. En el cas del Sol, el continuem veient mentre aquest es troba una mica per sota degut al fenomen que es coneix amb el nom de Refracció. La refracció és la desviació que pateixen els raigs de llum en canviar de medi (per això quan submergim una part d’un objecte, com ara un regle, en l’aigua, el veiem com si es torcés o trenqués). En el cas de la posta de Sol, existeixen uns moments en els quals encara que el Sol ja s’hagi realment amagat en l’horitzó, els seus raigs encara arriben a algunes capes de l’atmosfera. És en fer aquest canvi de medi (des del buit de l’espai al aire atmosfèric) que la refracció fa que els raigs es torcin cap a la superfície de la Terra, i que per tant, nosaltres encara veiem una mica el Sol.
Bé, espero que m’hagi sabut explicar una mica.
David Vilanova
maig 9th, 2009 a les 17:27
Jo crec que ja moltes vegades que el Sol s´amagat i no arriba al terra, però el cel encara es veu, no se si m´explico bé, però jo he fet fotografies on el cel es veu ben iluminat i al terra es totalment fosc
maig 9th, 2009 a les 18:03
Així m’agrada que els físics hi diguin la seva!
Jo crec que ha quedat totalment entès! Mireu si se n’aprenen de coses!